Rondalla
popular
catalana
Una vegada hi havia un frare llec que era l’encarregat de fer la neteja del convent, però era tan baix que no podia arribar enlloc: no podia treure la pols dels prestatges ni les teranyines que es formaven als racons del sostre. Li hauria calgut una bona escala però la comunitat era tan pobre que no tenia prou diners per a comprar-ne cap.
Un dia, en una vila que hi havia prop del convent, es va celebrar una fira d’escales. Hi van concórrer tots els mercaders d’escales del país: en duien de totes menes, mides i colors.
El fraret de la neteja, que ho va saber, hi va fer cap tot seguit, encara que sense ni cinc a la butxaca, perquè d’on no n’hi ha no en raja.
Un cop hi va ser es va aturar davant d’una parada i va demanar al marxant si per amor de Déu li volia regalar una escaleta, encara que fos la més xicarrona de totes. El firarire, que era un bon home, li va regalar l’escaleta més petita que duia, una que només tenia tres graons. El fraret li va donar les gràcies i se la va endur fins a una altra parada, on va demanar si li podien canviar aquella escaleta per una altra que tingués un graó més.
Aquell firarire també se’n va compadir i li va canviar l’escala.
I així va repetir l’operació una colla de vagades fins que va poder tornar al convent amb l’escala més alta de la fira.
I d’ençà d’aquell dia, tot i que el frare de la neteja era petitó com un tap de bassa, enfilant-se a l’escala va poder abastar tots els racons més alts, i aquell convent era sempre net i lluent com una patena.