Quan va arribar el moment de casar-se, molts homes van anar a casa seva per demanar la seva mà als seus pares. Però no en va mirar cap. Com que era molt capritxosa, la noia va dir als seus pares:
—Vull casar-me. Però em casaré només amb un home que sigui tan bell com jo. A més a més, aquest home ha de tenir una pell perfecta com la meva. En el meu cos, no tinc cicatrius, no tinc ni una arruga; vull que l’home amb qui m’he de casar no tingui cap cicatriu a la seva pell.
Les condicions posades per la noia per casar-se eren totes difícils. Al poble on vivia i als altres pobles, cap home podia complir les condicions que la noia havia posat, sempre per caprici, com havia fet en el passat en altres circumstàncies. Entre tots els homes del poble o d’altres pobles que podien casar-se, ningú era tan bell com ella. A més a més, cap d’ells tenia una pell exempta de cicatrius! Tots havien conservat sobre la pell marques que procedien de diverses circumstàncies. Alguns havien estat ferits quan feien jocs d’infants. Altres tenien signes de ferides de guerres, de combats, de caigudes. També n’hi havia que havien patit malalties que havien deixat en algun lloc del seu cos marques més o menys notables. És per això que les paraules de la noia van provocar als seus pares una desesperació extrema.
Els homes van continuar anant a casa de la noia, però ella deia sempre el mateix: “Si no trobo cap home sense cicatrius, no em casaré”.