Com que la bellesa d’aquesta noia havia fet la volta per tots els pobles de la sabana, al poble de la noia van arribar homes que procedien de molt i molt lluny, per veure si tenien la sort de ser acceptats per ella. Però tots van ser rebutjats. I quan tornaven al seu poble, explicaven a la gent el que havia passat; deien que fins i tot homes que eren molt bells havien estat rebutjats només a causa d’un defecte insuportable per la noia; tenien cicatrius i, en alguns casos, es tractava de cicatrius que no eren gens significatives. Però això va bastar perquè la noia els expulsés de casa seva.
D’un poble de la sabana a un altre, s’explicaven els uns als altres les desventures de tots aquests homes que havien gosat presentar-se davant la noia. Aquí i allà se sentien narracions que parlaven d’homes d’una bellesa extraordinària, vinguts de pobles molt i molt llunyans, que, després d’haver esperat molts dies per veure la noia, van tornar al seu poble tristos, desesperats perquè no havien plagut a la noia.
Totes aquestes històries havien donat voltes per tota la sabana durant mesos i mesos. És així que van acabar per arribar molt lluny del poble on vivia la noia, a les orelles d’un home que va sentir parlar d’ella quan passava pel carrer. En realitat, aquest home era un pitó, un pitó màgic que de vegades es transformava en ésser humà i anava aquí i allà escoltant el que es deia i parlant amb la gent. El pitó vivia sol, amagat en plena sabana en un forat que era tan ben amagat que ningú no sabia on vivia exactament. Com que tenia la capacitat de convertir-se en ésser humà i de parlar amb la gent, el pitó es va assabentar de la noticia de la bellesa de la noia i es va posar al corrent de totes les històries dels homes que havia rebutjat.
Quan va sentir que la noia volia casar-se només amb un home que no tingués cap cicatriu, el pitó va dir:
—Aniré a parlar amb aquesta noia i em casaré amb ella.