Allò que és difícil és bo; d'allò fàcil
no se'n treu
cap profit
(Burkina Faso)
- Qué en sabia de coses el pare!- es va dir a si mateix commogut.
Com que allò li havia fet gràcia, un altre dia va tornar i va demanar a Sant Pere que li cantés “Ai, adéu, cara bonica” i aquest cop sant Pere ja no es va fer pregar gaire i després d’embutxacar-se un altre picot de diners, va atacar la cançó:
Ai, adéu, cara bonica,
Quin color de rosa tens,
A qui té color de rosa
No li falten pretendents.
Fet i fet, el milionari es va adonar que aquell passatemps era excepcional i només a l’abast de gent molt acabalada, com ell. Era la única cosa que el distreia.
Cada cop que l’avorriment amenaçava apoderar-se’n, anava a veure sant Pere perquè li cantés una cançó.
Si no el trobava de bon humor, o li demanava una peça més difícil, havia de pujar els honoraris més que de costum, però ell estava la mar de cofoi del poder del seu diner.
Però un dia, que li va demanar l’”Adio a la vita” de “Tosca”, sense cap motiu, sant Pere li va dir que no tenia ganes de cantar. Li va oferir més i més diners però el sant va persistir en la seva negativa. Fins i tot es va treure el talonari...! però no hi va haver res a fer.